MAA SALAMA

L’Azza es va acomiadar d’ella tot dient-li que l’esperés. Ella volia fer-ho però el dissabte tenia una cita amb l'Eternitat

Va marxar amb un somriure als llavis després d'abraçar els seus fills. La Txell ens va dir que dormia i que els seus somnis devien ser plaents.

A mi em va venir la imatge d'una dona jove, menuda i bellugadissa entrant a una de les haimes d'Agüenit per donar un petó a una nena amb clotets a les galtes i el cabell arrissat. Sense fer gaire soroll perquè l'Azza dormia i no va voler-la despertar. Potser va provar d'explicar-li quelcom a l'oïda o tal vegada amb el petó ja n'hi va haver prou.

La Laia creia en la màgia i quan algú creu no hi ha res impossible.

La recordarem així amb la rialla fàcil i la paraula aguda, sempre jove, gaudint de tot com si fos la primera vegada: a les mines de sal, a la platja, a les trobades al Parc de les Vies a les manifestacions i concentracions, als espectacles que els seus amics, els mags, ens ofereixen, any rere any, aplaudint com una nena tots aquells trucs fets d'il·lusions, d'humor, de bonhomia i solidaritat amb una Causa oblidada.

Alguna vegada havia compartit amb mi algun retall de la seva vida, gens fàcil per cert, que ella m'explicava amb humor potser perquè ja intuïa que la vida no es pot prendre massa seriosament perquè si no esdevindria insuportable.

Els seus fills, els seus pares, la seva germana, l'Azza i tots nosaltres som, avui, una mica més orfes que ahir.

Malgrat tot no volem pas dir-li adéu, només bon viatge. Segur que ara és en un món curull de confeti, barrets plens de conillets de vellut, cartes obedients, cordes que es deslliguen sense saber com, taules voladores i roses vermelles que apareixen del no res.

Maa salama, Laia, dóna-li records al Xavier.